Any    Autor   Descobriment o treball
 
1641  Berti   El buit en la columna de 18 braces (uns 10 m) d’aigua.
 
1643  Evangelista Torricelli   El buit en la columna de 760 mm de mercuri.
 
1647  Blaise Pascal   Variació de la columna de mercuri amb l’altura.
 
1654  Otto von Guericke   Bombes de buit de pistó. Hemisferis de Magdenburg.
 
1662  Robert Boyle   Llei pressió-volum dels gasos ideals.
 
1679  Edeme Mariotte   Llei pressió-volum dels gasos ideals.
 
1775  Antoine L. Lavoisier   L’aire format per una barreja de nitrogen i oxigen.
 
1783  Daniel Bernouille   Teoria cinètica dels gasos.
 
1802  J.A. Charles i J. Gay Lussac   Llei volum-temperatura dels gasos ideals.
 
1810  Medhurst   Línia pneumàtica de buit entre oficines de correus.
 
1811  Amadeo Avogadro   La densitat molecular dels gasos és corrent.
 
1850  Geissler i Toepler   Bomba de buit mitjançant columna de mercuri.
 
1859  J. K. Maxwell   Lleis de la distribució de velocitats en un gas molecular.
 
1865  Sprengel   Bomba de buit per caiguda de mercuri.
 
1874  H. Mc Lead   Vacuòmetre de compressió de mercuri.
 
1879  Thomas Alba Edison   Làmpada d’incandescència amb filament de carbó.
 
1881  J. Van der Waals   Equació d’estat dels gasos reals.
 
1893  James Dewar   Aïllament tèrmic sota buit.
 
1895  Wihem Roentgen   Raigs X. 1902 A. Fleming Diode de buit.
 
1904  Arthur Wehnelt   Càtode recobert per òxid.
 
1905  Wolfgang Gaede   Bomba de buit rotativa.
 
1906  Marcello Pirani   Vacuòmetre de conductivitat tèrmica.
 
1907  Lee de Forest   Tríode de buit.
 
1909  W.D. Coolidge   Làmpada de filament de tungstè.
 
1909  M. Knudsen   Fluix molecular als gasos.
 
1913  W. Gaede   Bomba de buit molecular.
 
1915  W. D. Coolidge   Tub de raigs X.
 
1915  W. Gaede   Bomba difusora de mercuri.
 
1915  Irving Langmuir   Làmpada incandescent plena de gas inert.
 
1916  Irving Langmuir   Bomba difusora de condensació de mercuri.
 
1916  O. E. Buckley   Galga d’ionització de càtode calent.
 
1923  F. Holweck   Bomba molecular.
 
1935  W. Gaede   Gas-ballast en les bombes rotatives.
 
1936  Kenneth Hickman   Bomba difusora d’oli.
 
1937  F. M. Penning   Vacuòmetre d’ionització de càtode fred.
 
1950  R.T. Bayard i D. Alpert   Galga d’ionització per a Ultra Alt Buit.
 
1953  H.J.Schwartz i R.G. Herb   Bombes iòniques.
 

Suposem, per exemple, un cos A transportat a través d’un medi B durant un temps C, i a través del medi D, que és més subtil, durant el temps E; si B és igual a D en longitud, el temps empleat en travessar el medi serà proporcional a la resistència del medi. En efecte, suposem que el medi B sigui aigua i que el medi D sigui aire; en la mesura en que l’aire sigui més subtil i incorporal que l’aigua, en la mateixa mesura el moviment del cos A a través del medi D serà més ràpid que el moviment a través del medi B. Existeix, doncs, entre l’aire i l’aigua la mateixa proporció que hi ha entre la rapidesa del recorregut a través de l’un i de l’altra; de manera que si la subtilesa de l’un respecte a l’altra és del doble, el temps del recorregut del medi B serà el doble del temps del recorregut del medi D; és a dir, el temps C serà el doble del temps E. I sempre, quant més incorporal sigui el medi recorregut i quant més feblement resistent i més fàcil de dividir sigui el medi, tant més ràpid serà el moviment de recorregut. Ara bé: entre el buit i un cos no hi ha cap proporció que permeti mesurar el grau d’excés de l’un sobre l’altre, no menys que entre un número qualsevol i el zero. […] I si el recorregut a través del medi més subtil es verifica en un temps determinat sobre una longitud determinada, en el buit es veurà superada tota proporció.

 

 

Pressió líquids 

El matemàtic Blas Pascal va enunciar l’any 1653 el seu principi d’aquesta manera: “Si un vas ple d’aigua, tancat per tot arreu, té dues obertures, una cent cops més gran que l’altra, i en cadascuna de les dues col·loquem un èmbol que ajusti perfectament; un home fent força sobre l’èmbol petit igualaria la força de cent homes que fessin força sobre l’èmbol gran, i podria més que noranta-nou homes”. 

Suposant que les obertures tinguessin 25 cm² i 12 dm² respectivament, quants homes es necessitarien en la segona obertura per equilibrar la força de 3 homes en la primera?

P / p  = S / s                P .  s  =  p  . S             P  =  p  .  S  /  s

P  =  3 x 12  /  0’25  =  144 homes

 Resposta: 144 homes

Antoni Quintana Marí. Problemes històrics. Hidrostàtica, 4/9

16. Que repugna l’existència del buit en el sentit que els filòsofs donen a aquesta paraula

En referència al buit, en el sentit que els filòsofs donen a aquesta paraula, és a dir, com a un espai en el qual no existeix en absolut cap substància, és evident que en l’Univers no pot donar-se un espai semblant, atès que l’extensió de l’espai o del lloc interior no difereix de l’extensió del cos. I com que del fet mateix que un cos sigui extens en longitud, latitud i fondària, podem vertaderament concloure que és una substància, ja que sabem que és impossible que allò que no és res tingui extensió, hem d’arribar a la mateixa conclusió sobre l’espai que se suposa buit, això és, que atès que hi ha en ell extensió, hi ha també, necessàriament, substància.

René Descartes. Els principis de la filosofia (1644), II, 16

Després de l'experiment de Torricelli, l'any 1643, que va ser divulgat a França per Mersenne des de l'any següent, la qüestió de l’existència del buit es converteix en un tema polèmic. Els partidaris del buit tenen la doble oposició dels aristotèlics i dels cartesians, que amb raons molt diferents es troben d'acord en negar la possibilitat metafísica de la seva existència. Aristòtil i els aristotèlics rebutgen el buit a partir de l'anomenada llei fonamental de la dinàmica aristotèlica que considera que la velocitat d'un cos és directament proporcional al seu pes o ala força que l'empeny, i inversament proporcional a la resistència del medi. En el buit no hi hauria cap resistència i per tant qualsevol força sobre un cos implicaria una velocitat infinita. Les velocitats infinites o instantànies. Son impossibles metafísics: un mòbil a velocitat infinita estaria i no estaria en un lloc en un determinat moment. Per tant, el buit és metafísicament impossible. Descartes rebutja el buit perquè identifica la matèria amb l'extensió. La definició de buit seria absurda: una extensió sense matèria.

 

El filòsof, matemàtic i científic francès Blaise Pascal (1623-1662), no considera que la qüestió de l'existència o no del buit no és un tema de possibilitat o impossibilitat metafísica, es tracta d'una qüestió de fet que s'ha de resoldre amb experiments. Si considerem aquests dos afirmacions: 1) Si el buit és impossible metafísicament, llavors no existeix realment; i 2) Si el buit existeix realment, llavors no és impossible metafísicament; veurem que malgrat que són dos condicionals contrapositius equivalents no sempre signifiquen exactament el mateix. Descartes seria partidària de la primera i Pascal de la segona. Pascal afirma en el seus Tractats sobre l'equilibri dels líquids i el pes de la massa d'aire que: "En física els experiments tenen més força per persuadir que els raonaments" i que "són els vertaders mestres als quals cal seguir en la física". Per això, Pascal comença per assegurar-se de l'exactitud de l'experiment de Torricelli i el refà amb l'ajuda d'un enginyer. Confirma així que el vuit realment existeix i que per tant no és metafísicament impossible. Per confirmar aquesta afirmació multiplica i diversifica els experiments sobre el buit i comença a escriure un Tractat del buit que es publicarà incomplet com a obra pòstuma. Mentre tant i per donar suport a la seva tesi, publica l'octubre de l'any 1647 un opuscle on descriu breument alguns: Experiments nous sobre el buit.

En l’exposició d'aquests Experiments nous cal distingir dos graus o nivells. Per una banda cada experiment prova que es pot obtenir un espai aparentment buit, és a dir, un espai que cap matèria coneguda o perceptible l'ompli: aquest és, segons Pascal, un fet que resulta indiscutible per a qualsevol observador de bona fe. D'altra banda, de la manca de cap prova positiva de l'existència d'una matèria que ompli aquest espai, Pascal extreu la seva creença racional o sentiment de que aquest espai es troba vertaderament buit. Igual que la manca de proves sobre l'existència de l’unicorn o del monstre del llac Ness, és la base de la creença en les seves inexistències. Per això, Pascal afirma com un fet d'experiència innegable l'existència de buit aparent, i presenta el buit real o absolut com a una hipòtesi que resulta versemblant mentre no s'hagi demostrat, per experiments innegables ("sensate esperienze e certe dimostrazioni", diria Galilei), l'existència d'una matèria que ompli el buit aparent. La càrrega de la prova es troba llavors en aquells que afirmen l'existència de matèria en l'espai aparentment buit, ja que les inexistències (de l’unicorn o del monstre del llac Ness o del que sigui) no es proven.

Pascal en la seva resposta al jesuïta pare Noël, que havia presentat objeccions, ens presenta un exemple paradigmàtic del mètode científic experimental. Aquesta carta del 29 d'octubre de 1647 és un exemple de rigor argumentatiu, de preocupació constant en distingir allò que està establert d'allò que és dubtós, d'allò que és segur d'allò que només és versemblant, considerant diferents graus de versemblança.